dijous, 17 de setembre del 2015

Que cal menjar després de la competició? Senzilla dieta post-competició





Per una recuperació més ràpida i efectiva, en el termini de 24 a 48 hores després de la competició es fonamental la reposició de líquid i menjar hidrats de carboni.

Un altre objectiu fonamental es també reparar el dany muscular produït. Si tenim competició o entrenament l’endemà o en un termini de pocs dies, el que mengem serà crucial.

Al acabar la competició el primer que notarem més es la necessitat de beure que de menjar, així doncs primer que tot cal centrar – se en la hidratació, millor aigua o una beguda isotònica amb sals minerals, també menjar fruita fresca. I sense oblidar de continuar reposant el líquid perdut cal recarregar els dipòsits de glucògen, sen de vital importància per això els hidrats de carboni.

Els aliments que menjarem cal que siguin rics en carbohidrats, també coneguts com a hidrats de carboni. Els carbohidrats ajuden a recuperar el glucògen que hem gastat durant l’exercici físic, aquests son importants per ajudar a la recuperació dels músculs.

Passades dues hores de qualsevol exercici físic, el múscul augmenta la seva sensibilitat a l’insulina i a l’activitat de la glucògen sintetasa (enzima encarregada de formar el glucògen). Per això es important que el que menjarem després de la competició o exercici cal que sigui adequat per tal d’augmentar els nivells d’insulina i així aprofitar les seues funcions anabòliques i reparar els danys musculars. Entre les funcions de l’ insulina, una es que les cèl·lules musculars siguin molt permeables a la glucosa i a molts aminoàcids, l’altra que posa en marxa els mecanismes cel·lulars de producció de noves proteïnes .

Existeixen dos tipus d’hidrats de carboni: els simples i els complexes.

Carbohidrats d’estructura simple:

Ens ajuden a augmentar el glucògen de forma ràpida, al tractar-se d’hidrats simples el sucre passa més ràpidament a la sang transformant – se en glucosa.

Per exemple les begudes energètiques, gels energètics, fruits secs, galetes, fruita, etc...

Així doncs es el que prendrem tot just acabar la competició i abans no passi una hora i mitja o dues, per exemple un batut de llet desnatada amb plàtan, arròs amb llet desnatada, una barreta energètica o de cereals, o preparats regeneradors i sense descuidar la beguda energètica.



Carbohidrats d’estructura complexa:

Ens ajuden a augmentar el glucògen de forma més lenta i progressiva, com per exemple la pasta o l’arròs.

El menjar de després de la competició doncs (passades 2 hores) caldrà que sigui equilibrat a base d’hidrats de carboni complexos , proteïnes i baix en greixos . Evitarem les salses amb molt d’oli, salsa carbonara, hamburguesa, patates fregides, etc... degut a que alenteixen la reposició i poden provocar molèsties gastrointestinals.

Per exemple arròs amb pollastre, peix amb patates o pasta amb carn.



El massatge esportiu també cal que sigui seriosament considerat com alternativa als aspectes comentats en aquest article, així com també el descans; tot plegat el entrenament invisible del que sovint hem parlat.


dilluns, 7 de setembre del 2015

Lesions fibril.lars en el Bíceps Femoral




Els Isquiotibials i en especial el Bíceps Femoral presenten tendons que s’introdueixen i recorren en gran proporció la longitud muscular. En altres paraules al tractar-se de músculs penats (de forma similar a les plomes de les aus) presenten un gran nombre d’unions miotendinoses i biofàcies, que representen punts d’ ancoratge de les fibres musculars i zones de transició de forces contràctils a moviment , reconeixent aquestes zones com d’alta tassa de transferència de forces mecàniques, y a la vegada aquest grup muscular presenta moltes zones potencials de trencament.

Les lesions musculars de diferent gravetat en isquiotibials son molt freqüents en esports on el esprint i en especial on situacions no programades, (canvis de direcció sobtats per exemple) es presenten en volums més alts. Aquestes son característiques d’esports com el futbol, rugby, bàsquet, etc...

També però en la bicicleta, el pedalar atacant a base de força pot ser motiu de lesió (tendinitis), el pujar pendents a base de “desarròllos” durs no es la millor manera, es millor pujar assegut, un “desarròllo” suau i cadència més alta. També el portar bieles massa llargues es dolent per als genolls.






Una lesió fibril·lar, en el bíceps femoral, es produeix per un estirament excessiu del múscul. Al arribar al seu límit d’elasticitat, es produeix un trencament d’algunes fibres musculars.

El dolor es el principal símptoma en una lesió fibril·lar.

Per poder confirmar però el diagnòstic exacte es fonamental l’història clínica i l’exploració física per part d’un especialista, que podrà demanar una ecografia per confirmar tan la lesió com l’extensió i gravetat de la lesió. En cassos més severs es demanarà una ressonància magnètica.

El principal tractament per aquest tipus de lesió serà el repòs, per donar temps a que el teixit es recuperi per si mateix. El grau de lesió es el que determinarà el temps de repòs.

Passat aquest temps, es fonamental seguir un entrenament progressiu, començant de manera suau per treballar el múscul i recuperar la forma física d’abans la lesió.

El mecanisme del trencament muscular acostuma a ser sense contacte. Normalment es produeix durant la carrera i cap al final de la competició quan la fatiga es major.

Alguns dels factors que predisposen a aquesta lesió son:

-Escurçament muscular

-Debilitat muscular

-Molta tensió neural : La tensió neural no es més que una situació en la que un nervi, qualsevol, es troba en constant tensió mecànica, com si es tractes d’una corda que mantenim estirada i tensada dels seus dos extrems. Els nervis es troben entre els músculs i lo normal es que es puguin, mecànicament parlant, moure lliurement en tot el seu recorregut a través d’ells, quan nosaltres ens movem, de lo contrari poden estar tensos com l’exemple de la corda i donar símptomes.

-Fatiga i descoordinació en la contracció dels grups musculars

-Lesió prèvia

L’alta incidència d’aquesta lesió es deu a la capacitat que té el múscul de desenvolupar molta força en poc temps i l’elevat nombre de fibres de contracció ràpida.